De dins cap a fora

És curiós perquè em trobo un dissabte a casa (ara Londres) sola per primera vegada desde fa mooolt de temps. He estat fent neteja, tot està al seu lloc, admin work a l'ordinador i mica en mica el ritme s'ha anat reduint i el que semblava una nit sense massa sentit, un podria dir que una mica trista, está sent tot un plaer.

El plaer de llegir coses que m'interessen sense cap ordre ni sentit, el plaer d'intentar reconectar amb algunes persones que potser no estan tant lluny com em pensava, el plaer de revisar (pensareu que és una tonteria, PD: ho faig sovint) el meu Facebook. Avui reviso la llista d'amics (916!).

Anar tirant avall i avall i anar veient persones que han passat per la meva vida i donar-me compte que d'alguna manera o una altra han marcat i han deixat emprenta i que defineixen la persona que sóc avui, sense excepció.

I vaig tirant avall i avall i us conec i us reconec a tots i a totes. No puc evitar somriure desde ben endins i sentir-me ben plena, com qui s'acaba de menjar una paella i la satisfacció d'aquesta paella es reflexa en una panxa ben plena.

I vaig tirant avall i més avall i us veig amb cares somrients, la millor versió de vosaltres mateixes. Feu molt de goig. Hola! Com estàs? Hey! Hola! Se't veu ben feliç.

I vaig tirant avall i avall i ara són els petits o potser ja no tan petits els que em miren. Em miren o miren qui sigui que hi hagi darrera la càmara amb els ulls ben oberts i ben brillants, amb aquesta llum que no s'opera, amb aquesta llum que tenen a dins i que els hi surt a flor de pell. I et veig a tu acompanyant-los en tots els sentits, intentant també encomenar-te de la seva energia vital infinita. Se't veu ben feliç.

I és un exercici ben bonic, tirar avall i avall, ben avall. Endins, ben endins. I reconèixer el que veig com a meu i de ningú més. Aquesta realitat única i pròpia, la meva.

El plaer d'escriure de nou, de llegir i rellegir, d'anar endins i d'anar endins cap a fora.

Fins ben aviat,

Jana

PD: els dits frisen per més, les paraules volen sortir, però la meva part racional (que em porta a ratlla) em diu que per avui ja n'hi ha prou, que haig de descansar. I jo l'escolto, com sempre, i tanco aquest escrit ben contenta. Bona nit i una abraçada ben forta.

Foto d'avui a la boda de la Iwona & Piotr

The Old Marylebone Town Hall

Adéu iaia

Bon dia a tothom,

Primer de tot, de part de tota la familia (fills, nets i bésnets), volia agraïr la vostra presencia avui i els vostres condóls durant aquest dia tan especial i tan difícil per tots nosaltres.

També volia aprofitar aquest moment i agraïr públicament als fills de la iaia Marta: a la meva mare, la Sole, a la tieta Maria Rosa i als tiets Jaume i Joan, per haver-la cuidat tant i tant bé i amb tant d’amor fins al final. Ens heu donat a tots un exemple d’amor incondicional, de dedicació, d’organització! i d’humilitat que ens fa estar més orgullosos (si es pot) de la familia que formem part. Així que: Gràcies, de tot cor.

Tot i les circumstàncies, ens agradaria que avui fos un dia per celebrar la vida de iaia Marta, els seus 95 anys (que es diu aviat) de PLENA vida. Perquè coneixent-la, ara mateix tindria un somriure als llavis i li treuria ferro a la seva propia mort. “Si caic, ja m’aixecaré. I si me’n vaig, doncs millor”, ens deia no fa massa.

Perquè la iaia tenia llum i ens il.luminava a tots. L’admiravem, i ens inspirava la seva manera de veure i viure la vida, amb entusiasme, agraïda, sincera, disfrutant cada dia, disfrutant de petites coses, d’una pintura, d’una cançó, d’un poema, d’una rialla, d’un troç de xocolata, visquent a la seva manera i com ella volia, però sense molestar ni ofendre a ningú. A la iaia tot li anava bé i, si no li anava bé, doncs t’ho deia i aquí no ha passat res.

Així que només podem estar agraïts, feliços i sentir-nos privilegiats per haver-la tingut i per haver-la disfrutat durant tots aquests anys. Perquè ens ha transmès tot el que ha pogut i més, amb paraules, amb mirades o amb dibuixos. Perquè ens ha ensenyat a estimar i a disfrutar la vida, sense censura. Perquè ens ha ensenyat que l’edat és només un número i, de fet, no cal ni dir-ho (la primera vegada que la vaig sentir dir quina edat tenia, va ser als 90).

La meva àvia era creient, però de vegades no ho tenia molt clar, necessitava proves i no sempre les trobava o la convencien del tot. Un dia em va dir: “A mi el que em diu el capellà no em queda molt clar. Jo en el que crec és en els gens”, “En el gens?” li vaig preguntar. “Si, en la genètica.” Deia “Perquè jo sé que el dia que em mori, no marxaré del tot, perquè parts de mi quedaran en tots vosaltres, en els meus fills, en els meus nets i bésnets. Veig els meus ulls, el meu nas, les meves expressions, la meva manera de riure en vosaltres. Així que tot i que marxi, doncs encara hi seré. Per sempre”. 

Durant molt de temps he visualitzat aquest precís moment, on ens havíem d’acomiadiar. I avui, preparant aquest escrit, no he trobat millor paraules que les escrites per Lluis Llach que diuen:

“Que passaran els anys,

i vindrà l’adéu, com així ha de ser,

i em pregunto si trobaré el gest correcte,

i sabré acostumar-me a la teva absència,

però tot això serà una altra història,

ARA vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.”

T’estimo iaia

Gràcies

Indonesia: Blora Edu Camp farewell

Han passat 15 dies i ens hem d'acomiadar.

Ens hem d'acomiadar de Blora, de les rates, del geko, de llevar-nos a les 5 del matí.

Ens hem d'acomiadar de menjar arrós cada dia, de dutxar-nos amb un cubell i fer les nostres necessitats en un forat.

Ens hem d'acomidar de rentar la roba a mà, de suar constantment, de seure sempre al terra, de menjar amb una cullera i una forquilla, sense ganivet.

Ens hem d'acomiadar de sentir-nos Cristiano Ronaldo, de ser observats i fotografiats continuament.

Ens hem d'acomiadar de no saber quin dia és, de perdre completament la noció del temps i de passar tardes sense fer absolutament res.

Però, sobretot, ens hem d'acomiadar d'aquests nens i nenes que van venir el primer dia emocionats per conèixe'ns, per jugar amb nosaltres i que mai van voler una foto ni un autògraf, perquè només volien jugar.


Estem preparant una gran festa, només per ells i elles. L'Oliver s'ha passat el dia fent truites de patates i el Carlos i jo hem preparat el joc del Monkey. És diumenge i no tenen escola, han vingut per la tarda i ens han ajudat a decorar la casa i a preparar-ho tot. Tinc la sensació que, com nosaltres, s'han adonat que ja marxem, i, com nosaltres, volen aprofitar aquests últims moments. Marxen i quan tornen tots s'han dutxat i s'han posat ben guapos i ben guapes, fan molt de goig. Mengem i juguem a posar-li la cua al Monkey durant una bona estona, ens ho passem molt bé, però com tot té el seu final.

Arriba l'hora de donar les gràcies (terima kasih), de dir adéu, d'intentar expressar sense dramatitzar-ho que per nosaltres ha estat una experiència única i que, de tot el que hem fet aquests dies, ells han estat el millor regal. Sempre recordarem el nostre club de fans, com carinyosament els hi deiem. El més difícil va ser, i suposo el que no ens esperàvem, és que ells mateixos estaven molt tristos. Fins i tot els més bojos i divertits, estaven amb llàgrimes als ulls.

Diah, Rifa, Indah, Tia, Dela, Bila, Dananh, Adif, Risky, els little Monkeys, Dimas, Tod, Ruben i molts més són els nens i nenes del nostre barri amb qui vam compartir 15 dies de riatlles, mirades, yes-no i molts jocs.

Indonesia: Blora Edu Camp (last days)

El volum d'activitats està baixant, algunes visites més a escoles i poca cosa més. Bé, hem estat amb uns farmers (agricultors) on ens han explicat un projecte ideat per unes estudiants de Blora que va guanyar un segon premi en un concurs per tot Indonesia. Es pensàven que erem experts agricultors d'Europa, han portat periodistes i tot. Responem el que podem, sense intentar ser el que no som, i tornem a sortir al diari.

De totes maneres, les tardes comencen a estar més tranquiles i ja comencem a tenir la sensació que això mica en mica s'està acabant. Els dies han sigut menys esgotadors dels que ens pensàvem, tot i aixecar-nos molt d'hora, hem pogut fer migdiades i estar més o menys tranquils. Hem perdut completament la noció del temps, i les hores passen a poc a poc, sense massa entreteniment a excepció d'algun joc amb els nens, llegir una mica o xerrar amb els companys. 

Els nens i nenes de la zona cada cop venen menys, sembla que se'ls hi ha passat l'excitement dels primers dies, diria que és una sensació que se'ns contagia. Tot i així, se'ls troba a faltar i molt, però és difícil mantenir el ritme i seguir jugant amb ells sense poder-te comunicar massa. 

En un parell de dies tindrem una farewell party amb ells (festa de comiat). M'agradaria preparar alguna cosa especial, per intentar transmetre el nostre agraïment i, suposo que egoistament, perquè tinguin un record especial de nosaltres, perquè d'alguna manera recordin aquests 15 dies amb la mateixa intensitat que els recordarem nosaltres. Naturalment la seva rutina no canviarà i el pròxim estiu vindran uns altres voluntaris amb les mateixes ganes amb les que vam venir nosaltres i, potser o segur, nosaltres passarem a la historia. 

Indonesia: Blora Edu Camp - Kids day (Day 7)

Avui el dia ha estat genial. Full ON

Al matí hem anat a visitar una escola on justament hi treballa de mestra la Ms. Didi (que ens acull a casa seva). Ens hem dividit en grups i, per classes, hem fet algunes activitats que els nostres camp leaders en havien preparat. 

L'Oliver ha pintat safates de bambú amb els grans i jo he jugat a fer un mural amb els mitjans d'uns 8 anys. Hem acabat jugant a l'ahorcado a la pisarra i ens ho hem passat molt i molt bé. Estaven molt emocionats i tots i cada un d'ells han volgut un autògraf: "Thanks for the smiles" els hi hem posat tant l'Oliver i jo, no estava preparat, però no hi havia frase millor que describís aquest moment. Els seus ulls curiosos i el seu somriure constant han estat el millor regal del dia.

A la tarda hem organitzat una competició amb els nens i nenes del barri. El Carlos, professor d'Educació física de Sevilla, ha sigut el mestre de ceremònies. Havíem preparat uns quants jocs: des del mocador, fins a corda. 25 nens i nenes, descalços, han corregut, saltat, jugat durant un parell d'hores i, ara veient les fotos, crec que s'ho han passat la mar de bé, nosaltres també. Per l'equip guanyador teniem uns premis, però ningú ha marxat amb les mans buides.

Com deia: un dia rodó!