Primer de tot, de part de tota la familia (fills, nets i bésnets), volia agraïr la vostra presencia avui i els vostres condóls durant aquest dia tan especial i tan difícil per tots nosaltres.
També volia aprofitar aquest moment i agraïr públicament als fills de la iaia Marta: a la meva mare, la Sole, a la tieta Maria Rosa i als tiets Jaume i Joan, per haver-la cuidat tant i tant bé i amb tant d’amor fins al final. Ens heu donat a tots un exemple d’amor incondicional, de dedicació, d’organització! i d’humilitat que ens fa estar més orgullosos (si es pot) de la familia que formem part. Així que: Gràcies, de tot cor.
Tot i les circumstàncies, ens agradaria que avui fos un dia per celebrar la vida de iaia Marta, els seus 95 anys (que es diu aviat) de PLENA vida. Perquè coneixent-la, ara mateix tindria un somriure als llavis i li treuria ferro a la seva propia mort. “Si caic, ja m’aixecaré. I si me’n vaig, doncs millor”, ens deia no fa massa.
Perquè la iaia tenia llum i ens il.luminava a tots. L’admiravem, i ens inspirava la seva manera de veure i viure la vida, amb entusiasme, agraïda, sincera, disfrutant cada dia, disfrutant de petites coses, d’una pintura, d’una cançó, d’un poema, d’una rialla, d’un troç de xocolata, visquent a la seva manera i com ella volia, però sense molestar ni ofendre a ningú. A la iaia tot li anava bé i, si no li anava bé, doncs t’ho deia i aquí no ha passat res.
Així que només podem estar agraïts, feliços i sentir-nos privilegiats per haver-la tingut i per haver-la disfrutat durant tots aquests anys. Perquè ens ha transmès tot el que ha pogut i més, amb paraules, amb mirades o amb dibuixos. Perquè ens ha ensenyat a estimar i a disfrutar la vida, sense censura. Perquè ens ha ensenyat que l’edat és només un número i, de fet, no cal ni dir-ho (la primera vegada que la vaig sentir dir quina edat tenia, va ser als 90).
La meva àvia era creient, però de vegades no ho tenia molt clar, necessitava proves i no sempre les trobava o la convencien del tot. Un dia em va dir: “A mi el que em diu el capellà no em queda molt clar. Jo en el que crec és en els gens”, “En el gens?” li vaig preguntar. “Si, en la genètica.” Deia “Perquè jo sé que el dia que em mori, no marxaré del tot, perquè parts de mi quedaran en tots vosaltres, en els meus fills, en els meus nets i bésnets. Veig els meus ulls, el meu nas, les meves expressions, la meva manera de riure en vosaltres. Així que tot i que marxi, doncs encara hi seré. Per sempre”.
Durant molt de temps he visualitzat aquest precís moment, on ens havíem d’acomiadiar. I avui, preparant aquest escrit, no he trobat millor paraules que les escrites per Lluis Llach que diuen:
“Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ARA vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.”
T’estimo iaia
Gràcies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada