Indonesia: Blora Edu Camp farewell

Han passat 15 dies i ens hem d'acomiadar.

Ens hem d'acomiadar de Blora, de les rates, del geko, de llevar-nos a les 5 del matí.

Ens hem d'acomiadar de menjar arrós cada dia, de dutxar-nos amb un cubell i fer les nostres necessitats en un forat.

Ens hem d'acomidar de rentar la roba a mà, de suar constantment, de seure sempre al terra, de menjar amb una cullera i una forquilla, sense ganivet.

Ens hem d'acomiadar de sentir-nos Cristiano Ronaldo, de ser observats i fotografiats continuament.

Ens hem d'acomiadar de no saber quin dia és, de perdre completament la noció del temps i de passar tardes sense fer absolutament res.

Però, sobretot, ens hem d'acomiadar d'aquests nens i nenes que van venir el primer dia emocionats per conèixe'ns, per jugar amb nosaltres i que mai van voler una foto ni un autògraf, perquè només volien jugar.


Estem preparant una gran festa, només per ells i elles. L'Oliver s'ha passat el dia fent truites de patates i el Carlos i jo hem preparat el joc del Monkey. És diumenge i no tenen escola, han vingut per la tarda i ens han ajudat a decorar la casa i a preparar-ho tot. Tinc la sensació que, com nosaltres, s'han adonat que ja marxem, i, com nosaltres, volen aprofitar aquests últims moments. Marxen i quan tornen tots s'han dutxat i s'han posat ben guapos i ben guapes, fan molt de goig. Mengem i juguem a posar-li la cua al Monkey durant una bona estona, ens ho passem molt bé, però com tot té el seu final.

Arriba l'hora de donar les gràcies (terima kasih), de dir adéu, d'intentar expressar sense dramatitzar-ho que per nosaltres ha estat una experiència única i que, de tot el que hem fet aquests dies, ells han estat el millor regal. Sempre recordarem el nostre club de fans, com carinyosament els hi deiem. El més difícil va ser, i suposo el que no ens esperàvem, és que ells mateixos estaven molt tristos. Fins i tot els més bojos i divertits, estaven amb llàgrimes als ulls.

Diah, Rifa, Indah, Tia, Dela, Bila, Dananh, Adif, Risky, els little Monkeys, Dimas, Tod, Ruben i molts més són els nens i nenes del nostre barri amb qui vam compartir 15 dies de riatlles, mirades, yes-no i molts jocs.

Indonesia: Blora Edu Camp (last days)

El volum d'activitats està baixant, algunes visites més a escoles i poca cosa més. Bé, hem estat amb uns farmers (agricultors) on ens han explicat un projecte ideat per unes estudiants de Blora que va guanyar un segon premi en un concurs per tot Indonesia. Es pensàven que erem experts agricultors d'Europa, han portat periodistes i tot. Responem el que podem, sense intentar ser el que no som, i tornem a sortir al diari.

De totes maneres, les tardes comencen a estar més tranquiles i ja comencem a tenir la sensació que això mica en mica s'està acabant. Els dies han sigut menys esgotadors dels que ens pensàvem, tot i aixecar-nos molt d'hora, hem pogut fer migdiades i estar més o menys tranquils. Hem perdut completament la noció del temps, i les hores passen a poc a poc, sense massa entreteniment a excepció d'algun joc amb els nens, llegir una mica o xerrar amb els companys. 

Els nens i nenes de la zona cada cop venen menys, sembla que se'ls hi ha passat l'excitement dels primers dies, diria que és una sensació que se'ns contagia. Tot i així, se'ls troba a faltar i molt, però és difícil mantenir el ritme i seguir jugant amb ells sense poder-te comunicar massa. 

En un parell de dies tindrem una farewell party amb ells (festa de comiat). M'agradaria preparar alguna cosa especial, per intentar transmetre el nostre agraïment i, suposo que egoistament, perquè tinguin un record especial de nosaltres, perquè d'alguna manera recordin aquests 15 dies amb la mateixa intensitat que els recordarem nosaltres. Naturalment la seva rutina no canviarà i el pròxim estiu vindran uns altres voluntaris amb les mateixes ganes amb les que vam venir nosaltres i, potser o segur, nosaltres passarem a la historia. 

Indonesia: Blora Edu Camp - Kids day (Day 7)

Avui el dia ha estat genial. Full ON

Al matí hem anat a visitar una escola on justament hi treballa de mestra la Ms. Didi (que ens acull a casa seva). Ens hem dividit en grups i, per classes, hem fet algunes activitats que els nostres camp leaders en havien preparat. 

L'Oliver ha pintat safates de bambú amb els grans i jo he jugat a fer un mural amb els mitjans d'uns 8 anys. Hem acabat jugant a l'ahorcado a la pisarra i ens ho hem passat molt i molt bé. Estaven molt emocionats i tots i cada un d'ells han volgut un autògraf: "Thanks for the smiles" els hi hem posat tant l'Oliver i jo, no estava preparat, però no hi havia frase millor que describís aquest moment. Els seus ulls curiosos i el seu somriure constant han estat el millor regal del dia.

A la tarda hem organitzat una competició amb els nens i nenes del barri. El Carlos, professor d'Educació física de Sevilla, ha sigut el mestre de ceremònies. Havíem preparat uns quants jocs: des del mocador, fins a corda. 25 nens i nenes, descalços, han corregut, saltat, jugat durant un parell d'hores i, ara veient les fotos, crec que s'ho han passat la mar de bé, nosaltres també. Per l'equip guanyador teniem uns premis, però ningú ha marxat amb les mans buides.

Com deia: un dia rodó!

Indonesia: Blora Edu Camp - Independe Day

17 d'agost: dia de la Independència d'Indonesia. El 1945 es guanya la independència d'Holanda i ho celebren amb una gran festa on militars, estudiants, scouts i molts d'altres hi participen. 

Tenim invitació VIP i ens asseuen a la plaça central de Blora, coberts del sol per veure l'espectacle des de quasi primer fila. Sortirem fins i tot al diari, 3 espanyols convidats VIP a les celebracions del Independe Day a Blora. Tot és molt antiquat: desfile militar, pujada de bandera, cançons populars i discursos i més discursos (que no entenem). Porten practicant durant mesos i no es permeten errors. Naturalment hi ha moment foto, fins i tot els militars, aquests que porten moltes medalles penjades, ens demanen una instantànea.

A la tarda tornem a la plaça, ara han de baixar la bandera. Com a guinda de la festa hi ha una performance d'un grup de noies vestides tipo "Sailoor Moon", tot més desenfadat. Ja no caminen com robots com els d'abans, ho fan mà a cintura i movent caderes, tampoc van tan tapades, ensenyen genolls i algo més. Petits contrastos d'una població potser massa reprimida.

El dia abans del Independe day uns nois del barri super macos, d'uns 14 anys, ens van aconseguir bicicletes per tots i ens van portar a un llac artificial a uns 10 km de Blora. Banyador! primera idea que ens vé al cap. No em tiro en aquest llac ni boig! la nostra reacció un cop vist el llac. Com tot, no invita, les bores del llac estan plenes de brutícia, de bosses de plàstic que trigaran anys a desaparèixer. Ara sí, el lloc era maco (si ignorem la brutícia) i al restaurant del costat, que servia peix fresc (pescat al mateix llac) vam menjar-hi molt bé. Curiosament la cantant del restaurant era la mateixa que la de la boda i naturalment s'enrecordava de nosaltres. Tenim convidats especials avui, deia... aquest cop vam cantar dues cançons.

Indonesia: Blora Edu Camp - Wedding day

Aquesta Indonesia que estem vivint no és la que molts de vosaltres heu vist. Estem a Java (una de les illes més poblades del món), a 6 hores en cotxe cap a l'interior des de Semarang i això no és el paradís. 

Una de les coses que més ens sorpren és la brutícia que hi ha per tot arreu. Els habitants de Blora, i crec que podem generalitzar-ho cap a la resta, tenen un concepte de la neteja i la higiene moooolt diferent al nostre. Veient com està tot: rius bruts i pudents, carrers bruts, quan es veuen un aigua, tiren l'ampolla al terra, quan tenen un paper a la mà, va al terra. El petit gest de NO fer-ho milloraria com està tot, però no ho tenen gens interioritzat i tant petits com grans actúen igual. És un país que ha cescrut exponencialment des de la seva independència d'Holanda al 1945, sense estar preparat estructuralment per aquest creixement.

Part de la nostra immerció al poble de Blora inclou anar de convidats a un casament on naturament tothom porta les seves millor gales. Vestits tradicionals. Per les dones: casaca color blau cel, amb força pedreria, i faldilla fins als peus amb estampat típic de Java (tipus cashemir, batik style). Ells van similar, sense pedreria, amb barret i una espasa petita tipo Sandokan a l'esquena. El moment no té preu i la foto, com podeu veure, tampoc. 

La Boda? Curta i a menjar. Els convidats van arribant a diferents hores, depén del parentesc o afinitat i els nuvis fan el posado oficinal amb tots ells. Tot acompanyat de música en directe, els hi agrada molt cantar, ja ho anireu veient. És pensen que som super-stars i volen que cantem i.... bueno, què hem de fer? Doncs cantem una cançó en anglés, realment sense quasi públic, tothom està a fora jalant. Com he dit abans: price-less!

Les tardes acostumen a ser més tranquiles i si no tenim res a l'agenda els nens i nenes dels voltants venen a jugar amb nosaltres, al porxo de casa nostre. Hem portat el Mikado i ha sigut la sensació del camp, tots hi volen jugar i alguns ja pensen com fer-se'l amb canyes de bambú. Són nens i nenes del districte on vivim, van a l'escola pel matí (de 7 a 11h) i alguns a escola musulmana per la tarde. Pensem que son de classe mitja, però naturalment molt més austera, potser alguns amb menys recursos que d'altres, però tenint en compte les poques distraccions (tot i que ells en troben moltes) de la zona, tenir-nos per aquí està sent el seu entreteniment d'aquests dies. Amb alguns ens podem comunicar millor que amb d'altres, però normalment és tot a través dels jocs, Mikado, cartes, ells volen jugar 24/7 i en aquest idioma sí ens podem comunicar.

Indonesia: Blora Edu Camp (Day 4)

Avui és l'aniversari de l'Oliver, ell no ha dormit massa, un parell d'hores, encara té jet lag i els sorolls de la casa per la nit no el deixen dormir.

Aquest cop anem a un camp on els nens i nenes scouts han passat uns dies, són uns 400! entre 10 i 12 anys. 

Són tants que fan servir micròfon per parlar amb ells (els hi agrada molt). Es posaran tots en rotllana i nosaltres des del mig (micrófono en mano) ens presentarem. No va faltar el Happy Birthday a l'Oliver, per part dels nens. Va ser molt emocionant. 

Vam intentar jugar amb alguns d'ells (amb els caps de cada escola), però l'expectació era massa que van decidir jugar a recollir brossa, l'equip que en recollia més guanyava. Acabat el joc va arribar el moment foto i aquest cop multiplicat per 400. Cada escola volia foto, ens estiraven dels braços perquè anéssim a la seva tenda de campanya i fins i tot vam firmar autògrafs, a bit too much. Ens sentiem una mica estrelles de Bollybood. Ells estàven molt contents i només amb això ja en tenim prou.

La calor és més o menys suportable, depén de l'hora. Les activitats principals són al matí, sinó no s'aguantaria. El dia va de 7 a 17h, aprox, i a dormir cap a les 22h. Per refrescar-nos anem a una piscina local on poden anar-hi adults. El trajecte en bus local és curiós, aquí no s'acostuma a utilitzar, tothom va en moto o cotxe, sobretot motos on hi pugen fins a 4 persones (amb o sense casco, també hi pugen bebés, veure per creure). Els busos són petits i sense aire. Tornem a ser l'espectacle. 

La piscina té un color verd que no t'hi ficaries, però fa tanta calor que no ens importa. Ara sí, ens banyem amb roba (pantalons i samarreta), aquí tema bikini no s'estila i naturalment no volem revolucionar el poble més del que ja està.

La vestimenta per qualsevol dels actes als que assistim és samarreta del camp (vermella, tots iguals tipo uniforme) i pantalons llargs o que tapin fins al genoll (tant nois com noies). Normalment seiem al terra, tema que els nois no portem massa bé i amb pantalons llargs i la calor, encara menys. Nosaltres, les noies, més o menys igual, com menys carn es vegi millor.

A Blora, i prácticament a tota Indonèsia, la religió majoritària és la musulmana i algunes regions són més lliberals que d'altres. Per si de cas, som precabuts, i seguim les normes, sobretot davant dels nens i en actes formals. Mostres d'amor en públic (mans agades, abraçades, petons) no estan ben vistes, no hi estan acostumats i se'ls hi faria molt estrany. Tot i així estem descobrint que amb els nens es pot ser una mica més permissiu, són massa innocents i necessiten aquestes mostres d'afecte, cap a ells, naturalment. És a dir que una abraçada o una caricia no està mal vist. Es fa difícil, sobretot quan no saps quins són els límits. Ells són molt... nens... i si fos aquí, segurament els estaries achuchan continuament. Durant el camp, per precaució, ens limitem al que ens han dit és correcte i acceptable.

Indonesia: Blora Edu Camp (Days 2 and 3)

Ja hem arribat a Blora, després de 4hores en cotxe (pràcticament sense aire acondicionat) i amb un conductor que... com ho descriuria? Era segur, però els seus adelantaments a motos, bicicletes, camions, etc no ho semblaven massa. La quantitat de vehicles que hi ha en aquest país ens sorprendrà durant tot el viatge. 

Ens allotgem a la casa de'n Babe i la Miss Didi, un matrimoni d'uns 60 anys. Són uns mica freaks, no ens fan massa cas. El fet que no parlin l'idioma no ajuda massa, però són amables i molt respectuosos amb nosaltres.

Ja a la primera nit ens han convidat a un ritual del barri. Les noies estàvem en una zona (sentades al terra) i els nois sentats en cadires, primera introducció a la seva cultura i les seves tradicions. Ens donen una caixa amb menjar (com més endavant hem vist és la costum) i a escoltar sermons. No enteniem massa o, més ben dit, no enteniem res. Tothom ens somriu (com també és costum), ens donem la mà (sempre la dreta), som la curiositat de la nit i serem la curiositat de tothom durant les pròximes 2 setmanes. Una nena d'uns 8 anys, la Diah, durant tota la cerimònia repetia tot el que jo (Jana) feia. Si em rascava el nas, ella es rascava el nas. No podia para de mirar--me. Ens farem molt amigues i gràcies a la seva curiositat i les seves ganes de conèixe'ns la resta de nens se'ns acostaran mica en mica.

Ben aviat al matí, a les 7h (aquí els dies comencen molt aviat), ens llevem per anar KPAD, a la biblioteca local. 150 nens i nenes ben uniformats entre 12 i 17 anys ens esperen. És la primera introducció, els hi parlem sobre qui som, què hem vingut a fer i d'on venim. Intentem explicar com és l'educació al nostre país i a canvi d'unes llibretes i bolis que els hi hem portat ens fan algunes preguntes. El moment culminant (ho serà sempre) és el moment FOTO. Tots es volen fer fotos amb nosaltres, selfis, fotos de grup i donar-nos la mà. Són molt divertits i els seus ulls ens diuen encara més que les seves paraules, perquè d'anglès no massa.

Durant el camp el menjar ens el fem nosaltres, ens hem repartit en grups: cooking, washing i cleaning. El cooking team s'encarrega de comprar i cuinar, washing renta plats i cleaning neteja la casa. Normalment ens fem el dinar a casa, però algún dia sortim a menjar fora. La primera nit l'Oliver va fer la típica truita de patates, no falla, els hi va encantar i no serà la primera, ni la última.

El dormir serà un problema, però mica en mica ens hi anem acostumant. Les noies (som 3: Maria, voluntaria local, Rahid, la camp leader i jo) en una habitació i els nois (Carlos, voluntari de Sevilla, Nouval, camp leader i l'Oliver). Els nois decideixen no dormir a l'habitació ja que el Carlos ràpidament detecta chinches al seu llit. Nosaltres tampoc volem dormir al llit (per si de cas), excepte la camp coordinator. Dormirem quasi tots al terra, aviat sabrem que a la nit les rates es desperten i corren per la casa (sobretot pel fals sostre).

Blora Edu Camp a Indonèsia

Aquest any hem decidit fer unes vacances diferents. 

Ens vam plantejar alguns destins, però cap d'ells ens despertava especial interès. Un dia comentant-ho, l'Oliver va dir: i si fem un voluntariat? Click! Vam mirar un parell d'associacions, Setem i SCI, i per la flexibilitat (sobretot en tema dates) i pel tipus de camp, vam decidir fer-ho amb l'SCI. Són una xarxa molt extensa a nivell global i ofereixen molts camps de treball (work camps) internacionals. El que més ens va agradar va ser el Blora Edu Camp a Indonèsia: un camp amb nens i nenes per promoure l'educació i la lectura entre els més petits, per portar persones d'altres cultures a un país on difícilment tenen oportunitat de coincidir-hi. Es fa des de 2006 i té molt bona acceptació.

El viatge, llarg, l'hem tornat a fer amb Emirates. Quasi 24 hores de viatge. Barcelona-Dubai, Dubai-Jakarta i Jakarta-Semarang. Una noticia bona: ens han posat a business al primer tram fins Dubai, gràcies al charming Oliver. Una no tan bona: a Jakarta teníem poc temps, 1h, i tot i subornar a un oficial amb 400.000 rupies perquè ens passes per immigració ràpid, no ho hem aconseguit. Tot i així a Indonesia els vols last-minute no són cars, només 900.000 rupies, uns 30 euros/cap ens ha costat pujar a un avió de Batik air, més que acceptable. Agafar un avió és com agafar un autobús, pagues i puges.

El meeting point era Semarang, capital de Central Java, on ens reuníem amb la resta de voluntaris i els nostres camp leaders. La resta de voluntaris eren 2: un espanyol de Sevilla (Carlos) i una voluntària local de Jogja (Maria), sincerament esperàvem ser més. Els camp leaders, la Rahil i el Nouval, eren també locals. Ens esperen unes 6h en cotxe fins a on finalment passarem les pròximes dues setmanes. Blora.

Blora és una regió al centre de Java, rural, on hi viuen uns 900 mil habitants. Segons wikipedia: una secta religiosa mística, Saminism, es va aixecar de Blora, i va guanyar prominència al segle XX. Encapçalada per un pagès javanès, Surontiko Samin, que va seguir els ensenyaments del profeta islàmic Adam. Fent èmfasi en l'estructura del llogaret, el misticisme i la sexualitat, es va convertir en un moviment de protesta i es va oposar als governants locals i a l'administració colonial holandesa de les Índies Orientals. El moviment van sobreviure fins a la dècada de 1960. 

Blora és la capital de la provincia de Blora. La població és majoritariament musulmana, com a la resta d'Indonèsia, i nosaltres vam anar-hi durant l'estació seca, quan es talla el subministrament d'aigua, ja sigui per beure o de reg, a la major part de la zona.